Passejant pel Museu del Prado d’en Rafael Moneo (I)

Iniciem el recorregut a la dreta de la Puerta de Murillo (article previ). Un petit pavelló aïllat, amb cantonades apilastradas de pedra, obertures remarcades amb llinda, brancals i ampit. Cornisa intermèdia i superior, coberta de zinc i murs de maó. Un edifici petit fet amb molta cura.

ampliacio prado moneo (2)Amb el xamfrà del petit pavelló a la nostra esquerra arribem al carrer Ruiz d’Alarcón, de pendent lleugerament pronunciat. Però, un moment … què passa aquí? Fa de mur de contenció una mena de graderia o escalinata estirada que defineix l’alineació del carrer amb un muret-barana d’alçada clarament insuficient. I al fons, una construcció-grisa-de-dues-alçades enganxada sense complexos al Museu.

No, no, això no és d’en Rafael Moneo. Ha de ser una ampliació prèvia.

L’extrem d’un edifici de l’entitat del Museu del Prado no pot tenir tan poca importància, no pot quedar tan desmanegat. I això Moneo ho sap de sobres.

Una vegada l’arquitecte Miquel Ubach va dir que tots els edificis tenen el tronc igual, com les serps. Les diferencia el cap i la cua.

ampliacio prado moneo (1)

De més aprop, la construcció-grisa-de-dues-alçades no millora pel que fa a diàleg amb el museu. Volen mirar el got mig ple, pot ser que la finestra en cantonada sigui una demostració de contemporaneïtat, de diferenciació antic-modern, que tingui la funció pedagògica d’exhibir la seva no necessitat constructiva de travar la cantonada, a diferència de l’edifici històric que disposa de sòlides cantonades.

Trobo la junta de l’aplacat de granit massa protagonista, defineix unes horitzontals molt fosques, massa contrastades amb la finor de l’edifici històric.

ampliacio prado moneo (3)

Em sorprèn la factura del mur. Ull viu amb la mida del cobremurs-barana de carreus blancs del mur de granit. I mireu com es ressol geomètricament l’empetitiment de les plaques de granit (per la inclinació del mur) i què li passa a la junta.

ampliacio prado moneo (9)

Vaig recordar l’impressionant mur del Real Monasterio del Escorial.

Observeu l’especejament dels carreus de l’alçat, i com ressol el problema de l’empetitiment dels carreus. I el petit relleu en secció vertical.

El Escorial especejament mur

És un plaer veure com s’ha treballat la pedra per canalitzar l’aigua i desguassar-la fora del mur. Tota una lliçó d’ofici.

El Escorial detall mur desguas

Seguim pujant. La duresa i opacitat de l’alt mur es suavitza brillantment al desdoblar-lo amb l’arrencada d’una escala. La diagonal de la barana i les juntes fugades li donen un toc de velocitat. Em crida l’atenció les proporcions ciclòpies del paral·lelepípede del final de la barana i el repel blanc que hi ha al replà intermedi. Però, un moment … què hi ha a la vorera de davant més amunt?

ampliacio prado moneo (4)

Efectivament, es confirma visualment una rèplica de l’escala -molt més ampla- que acabem de veure. Identificable pel mateix repel de la barana al replà intermedi. Ha de haver-la traçat la mateixa mà … pot ser en Rafael Moneo l’autor del que hem vist fins ara?

ampliacio prado moneo (5)

Pujant l’escala apareixem en un mirador elevat sobre el carrer, amb una barana metàl·lica davant el muret de pedra que impedeix la caiguda i de pas l’ús del coronament com a banc. Hi ha un decebedor desajust en tota la urbanització pel que fa a les dimensions significatives i funcionals del coronament de murs i baranes.

ampliacio prado moneo (6)

El mirador resulta ser un jardí de bardisses baixetes retallades recintat novament per uns murets de pedra clara, que formen uns camins sense sortida que apunten a l’absis.

No hi ha un recorregut laberíntic, sinó un transitar unidireccional pel nou carrer elevat i, si de cas, seure en aquests petits culs-de-sac. Les dues vegades que he passat, no hi havia ni el gat. De fet, allà assegut, sense escapatòria, tens tota la sensació d’un atracament imminent. O més.

ampliacio prado moneo (7)

Finalment veiem l’edifici de l’ampliació de Moneo amb la famosa porta de Cristina Iglesias. Amb gran educació urbana en Moneo alinea el nou edifici vermell amb l’església adjacent i situa la nova escalinata paral·lela al carrer i tocant a l’edifici, confluint a la mateixa plaça elevada i conservant el previ protagonisme de l’escalinata de l’església. Em trec el barret. Només tinc el dubte de que endarrerint l’alineació del carrer deixem al descobert la cantonada de l’edifici d’habitatges preexistent, que passa a actuar com a final de perspectiva. I potser no li tocava.

ampliacio prado moneo (8)

Acaba aquí la primera part del passeig, la segona recorrerà el Carrer Casado del Alisal.

Tractant-se de l’ampliació d’un dels museus més importants del món, caldria reflexionar sobre el projectista escollit (L’encís d’en Rafael Moneo) i sobre la imatge cultural que projecta Espanya amb aquesta ampliació (Qüestió d’estat. Ampliar el Museu del Prado).

Anuncis

One response to “Passejant pel Museu del Prado d’en Rafael Moneo (I)

  1. Esperaré a ver la versión completa del paseo con la aportación de la visión desde la calle Casado de Alisal para “ficar cullerada”.

Si vols deixar un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s